martes, 28 de octubre de 2014

Nosaltres sols

Què passa a Catalunya?

Aquesta pregunta, que moltes persones amigues de l'altre costat de l'Ebre em fan, té una resposta més aviat complexa. No és senzill explicar el moment d'aquesta societat que viu la pulsió que tot canviarà sense que se sàpiga ni quan, ni com, ni fins on arriba tot. Aquí i ara l'èpica es torna en sainet amb massa facilitat, la mateixa facilitat que en un tres i no res es converteix una votació decisiva en una enquesta d'opinió que, a més, representarà només els que la manifesten. I no és que visquem una problemàtica fictícia: qualsevol observador imparcial pot comprovar que una bona part de la societat catalana ja ha marxat d'Espanya, encara que sigui per instal·lar-se en una mena de llimbs estatal. La crisi d'Espanya com a estat unitari és un fet irreversible per molt que es resisteixin a reconèixer el PP, UPiD i bona part del PSOE. De la mateixa manera que Catalunya és una nació per la simple regla de tres que la seva societat té consciència de tal. Comissions Obreres va reconèixer i va assumir aquesta realitat fa ja cinquanta anys quan va constituir la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i va establir una relació confederal amb el conjunt del sindicat.

Transversal però menys

Les tensions provocades per la pulsió centralista no han estat alienes a la història de Comissions Obreres; prova d'això és que un dels vímets que va configurar l'alternativa que va derrotar a José María Fidalgo al IX Congrés va ser el del respecte a la confederalitat. No obstant això, a partir d'aquest moment s'ha viscut amb normalitat l'exercici de l'autonomia organitzativa de la CONC. A l'interior de l'organització, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat, s'han manifestat les diferents posicions que hi ha en la nostra societat sobre la configuració de l'estat en els últims anys. Malgrat això no deixa de ser significatiu que la polèmica es visqui com una cosa externa tant a la nostra activitat quotidiana com al nostre propi funcionament. Tot això evidencia que avui dia i aquí la transversalitat de la problemàtica nacional s'assenta en un terreny real però parcial, potser perquè, com va expressar Oriol Junqueras al programa Salvados de Jordi Évole, el que la motiva i la impulsa és més sentimental que racional. I en el terreny sindical aquest impuls sentimental està lògicament matisat i de vegades contrarestat per llaços de solidaritat molt vius, per haver compartit i compartir aspiracions i lluites, amb les persones i organitzacions de la resta de la nostra confederació. És més, l'experiència de conflictes com els de Panrico i Coca Cola indiquen clarament la necessitat d'una estratègia sindical conjunta per a tot l'estat.

A l'altre costat de la barricada

A més, amb CiU i amb l'espai sociològic del nacionalisme conservador, no només és que no hi hagi grau d'identitat sentimental, és que hi ha una enfrontament gairebé total sobre el model de societat que ambdues parts defensem. No es pot oblidar que Jordi Pujol ha estat una peça clau del bipartidisme ampliat i per això corresponsable del deteriorament democràtic sofert en el conjunt de l'estat. I com no tenir en compte que els governs de la dreta catalanista han deteriorat i han laminat l'ensenyament i la sanitat públiques o que la deriva neoliberal dels successors de Pujol han abonat la dissolució de l'estat davant dels poders financers globalitzats. Això, sense comptar que el seu nacionalisme essencialment identitari és un obstacle per a la convivència harmònica d'una societat cada vegada més plural. Més enllà de les relacions institucionals, aquest nacionalisme se situa clarament enfrontat als valors i interessos de la feina que representa i donen sentit a Comissions Obreres. Interessos i valors que, d'altra banda, tampoc són molt populars entre el bloc de classe mitjana que dóna suport social majoritari a l'independentisme.

La centralitat del treball


Des del punt de vista del que escriu això, de tot l'anterior es desprenen tres conclusions. La primera forma part de la política oficial de l'organització, ja que es va aprovar en l'últim congrés de les Comissions Obreres de Catalunya: és l'aposta per un procés que impliqui el reconeixement actual de Catalunya com a nació en la forma que decideixi democràticament la seva ciutadania. La segona sorgeix tant de l'existència de llaços de solidaritat com de problemes i estratègies comunes amb les persones que viuen del seu salari a l'Estat espanyol. En conseqüència, el procés democratitzador català ha de confluir amb el que s'està donant en el conjunt de l'estat espanyol i ha de fer-ho dins d'una perspectiva europea. I la tercera és una prolongació de l'anterior, ja que el més coherent és que es faci des de la voluntat i la concreció política de situar en la centralitat d'aquests processos els drets i els valors del món del treball. No hi haurà democràcia ni a Catalunya ni a Espanya mentre no n'hi hagi en les empreses, mentre el treball no eviti ser pobre, mentre la precarietat destrueixi drets i deteriori la vida de la majoria de la nostra joventut.

No hay comentarios:

Publicar un comentario